Entrades

Una llengua

Imatge
    Vet aquí una llengua com qualsevol altra. Tenia parlants, i una família. Tenia una mare, i molts germans. Germans grans, germans petits a qui va veure néixer i fer-se grans. Aquesta llengua també va créixer; va estendre’s, va viatjar per terres llunyanes. Va donar a llum cançons i llibres. La llengua era feliç. Se sentia realitzada oferint els seus serveis als seus parlants, els seus amics. Ah, que bonic és tenir amics! De vegades, feia intercanvis de paraules amb els seus germans, i fins i tot amb els cosins, o els altres idiomes d’indrets distants. La llengua no recordava com havia estat, però un bon dia, va adonar-se que els seus amics ja no escrivien contes amb ella, sinó amb un del seu germà petit, que havia crescut molt, moltíssim! Com sol passar, de fet. L’enveja va ennegrir-li l’ànima. Els amics que l’havien deixada de banda eren pocs. En tenia molts encara, que cantaven cançons i poemes. A més, ella tenia paraules molt boniques! Però un dia va adonar-se que els seus
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

En Jordi, el drac

Imatge
  La princesa caminava a bon pas en la penombra que li oferia la lluna gairebé plena. Havia deixat el cavall lligat entre els primers arbres del bosc. La bèstia l'hauria espantat. El drac assolava el regne feia mesos. Nobles i cavallers incomptables havien intentat abatre'l en va. Ara li tocava a ella, sotmetre el drac. I ho faria, n'estava completament segura. Tot i això, a mesura que s'acostava a la cova i l'aroma del sofre li feia arrufar el fas, el nerviosisme li regirava l'estómac. Finalment, va arribar a una clariana d'arbres trencats per les anades i vingudes del drac. La princesa va endinsar-se a la cova, a l'interior de la qual lluïa un foc acollidor. Però a l'entrada una branca traïdora va fer-la ensopegar. -Collons! -va renegar la princesa. A més d'estar a punt de fotre's de morros, s'havia punxat amb una espina de la rosa que duia a la mà. -Qui hi ha? -va preguntar una veu greu provinent de l'interior de la co
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

En la foscor fosca ella se'n fot de tots

Imatge
     Nota de l'autora: Aquest relat inclou alguns diàlegs escrits segons la proposta ortogràfica d'EPA (Er Pinçipito Andalûh ) per a l'escriptura de l'andalús parlat (necessari, per exemple, a l'hora d'escriure teatre). Jo he fet ús d'aquesta ortografia com a homenatge al gran nombre de persones de procedència andalusa que van establir-se a la comarca. La proposta ortogràfica d'EPA és molt intuïtiva, però recomano llegir breument com funciona al següent enllaç abans de llegir. com llegir l'andalûh     L'Antonio roncava davant la tele. A la seva edat, i després de tota una vida de pencar de valent, es mereixia el descans. Tenia ja més de vuitanta anys. El Ramon va veure l'asfalt a tocar. Dolor... La Neus va veure una fulla que voleiava en el vent a través de la finestra. Va somriure lànguidament. La infermera va entrar a l'habitació per administrar-li una nova dosi de morfina. El Mohamed premia la ferida a la cuixa. El maleït p
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Amarga resignació

Imatge
    Soc al jardí de casa, estirada al sol. Em rosteixo lentament, com un pollastre a l'ast. Que és exactament el meu esperit animal aquests dies. Tinc una panxota... Capcinejo a estones, i somiejo que el nadó que creix dintre meu es cou i se solidifica com un ou dur. Recupero la consciència quan l'ou que se'm cou a la panxa en fa saber d'una puntada de peu que encara no s'ha solidificat del tot. I que no li agrada la idea. O així decideixo interpretar-ho. Somric a les abelles i les mosques. Serà el meu fill un digne successor de la seva mare? Tant de bo no ho sigui. Tant de bo les puntades de peu que de vegades em clava no siguin la profecia dels cops que clavarà quan surti de mi i creixi prou per donar guerra. Jo vaig començar a donar guerra ja de ben petita... Quan devia començar? Potser durant la famosa etapa de les enrabiades per les quals passa tota la canalla? Potser durant un d'aquells esclats de violenta emoció vaig descobrir la satisfacció
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Aigua i Foc

Imatge
         La nit càlida i lluminosa, animada, festiva, convida a sortir de casa i alçar els ulls al cel estrellat amb un got a vessar d'alguna beguda freda. I una merda. La xafogor sufocaria fins i tot un tapir, la pol·lució emboira el cel, les mesures sanitàries l'estan fent parar boja... La noia torna a tancar la porta rere seu i s'hi recolza. Fa més calor a fora que a dins. A més, ella no està d'humor. La roba gira dintre la rentadora. La noia aparta la vista. Una beguda certament no sobraria... El temporitzador indica que falten encara vint-i-cinc minuts. Cinc menys que quan havia començat. Sospira. Sent com algú pica al vidre rere seu. Sent com algú pica al vidre? Es gira i obre la porta. Un noi magribí mussita el seu agraïment i entra a la bugaderia autoservei. -És còmode, la porta? -pregunta mentre treu la roba d'una bossa d'escombraries i la va posant a la rentadora. En un primer moment havia semblat que tenia els cabells rapats, però una trena
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La il·lusió mor en aigues fredes

Imatge
    El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il·lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi... Perquè havia estat amb tinta que havia començat.  L'havia coneguda en una botiga. Ell necessitava un nou quadern per a les seves poesies, ella, tinta. Havia sentit el seu comentari a la dependenta Se m'acaba tan de pressa... és com si me la begués! , i el poeta, que portava un parell de minuts embadalit amb el seu cos perfecte i la seva fosca cabellera, va aprofitar per acostar-se, deixar el quadern al taulell perquè l'hi cobrés la dependenta, i va preguntar a la noia, que guardava la tinta, si ella també escrivia. La noia li havia somrigut i els seus voluptuosos llavis, pintats de carmesí, s'havien desclòs per respon
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Mai deixaràs d'estimar-me

Imatge
     Una paret que havia estat blanca un dia. Subtilment la pols i la brutícia, fosca i llardosa, l'havien conquerit pacientment. La paret va encongir-se sota el cop. Un, dos, tres. La paret tremolava; era testimoni, cega i sorda. El que testimoniés tant era. Al cap i a la fi, no la citarien mai a declarar a judici. Una mà feble va acaronar-la erràticament. I de sobte ja no. Cop. Gotes de pintura roja van esquitxar la paret. La mà hi havia deixat una marca negra i sangonosa, irregular. Violenta. Hi havia moltes més taques de mans ensangonades en aquella paret, o en les seves germanes. Totes quatre recordaven molts cops. S'havien estremit amb els crits. Els plors. Les súpliques. Ara no. Ja només sentien els cops, les parets. I les mans. Les carícies suplicants. L'anhel de rebentar aquella paret i fugir. Lluny de l'amor, lluny dels cops. Un anhel petit, feble com un alè. Però l'amor és fort. L'amor és etern. Ahir t'abraçava, avui t'ofega. Demà, le
Publica un comentari a l'entrada
Més informació