Mai deixaràs d'estimar-me

  

 

Una paret que havia estat blanca un dia. Subtilment la pols i la brutícia, fosca i llardosa, l'havien conquerit pacientment. La paret va encongir-se sota el cop. Un, dos, tres. La paret tremolava; era testimoni, cega i sorda. El que testimoniés tant era. Al cap i a la fi, no la citarien mai a declarar a judici.

Una mà feble va acaronar-la erràticament. I de sobte ja no. Cop. Gotes de pintura roja van esquitxar la paret. La mà hi havia deixat una marca negra i sangonosa, irregular. Violenta.

Hi havia moltes més taques de mans ensangonades en aquella paret, o en les seves germanes. Totes quatre recordaven molts cops. S'havien estremit amb els crits. Els plors. Les súpliques. Ara no. Ja només sentien els cops, les parets. I les mans. Les carícies suplicants. L'anhel de rebentar aquella paret i fugir. Lluny de l'amor, lluny dels cops. Un anhel petit, feble com un alè.

Però l'amor és fort. L'amor és etern. Ahir t'abraçava, avui t'ofega.

Demà, les teves ditades a la paret, la teva sang resseca acumulada durant anys de cops i carícies anhelants de fugida, són estudiades per mossos i criminòlegs per arrestar-me i condemnar-me.

Ja sé que em tancaran uns quants anys, però se me'n fot. Amor, dono de bona gana la meva llibertat perquè no deixis mai d'estimar-me. Estic content. Ja no podràs deixar d'estimar-me.