Entrades

Els reis no sempre venen a casa el dia 5

Imatge
  Dedicat als usuaris de Mastodont.cat que em van animar a escriure un conte de Nadal i sortir de la meva zona de confort. Moltes gràcies! —Mira, tieta, els reis d’Orient! —Digue'ls-hi hola! —Mira, tieta, el rei negre! —Vols dir el rei Baltasar, oi? —És el mateix —va etzibar-li la cunyada. La Beatriu va posar els ulls en blanc. Què hi veia el seu germà en aquella noia que de vegades semblava sortida directament de les pregoneses del segle XX? —Sembla que aquest any sí —El seu germà va deixar anar una rialleta—. Ja era hora, suposo. La diversitat i tot això. Te’n recordes Bea quan el meu amic Oriol va fer de rei negre? —Però el rei negre es diu Baltasar o es diu Oriol? M’esteu confonent! —va exclamar la petita Anna. —Mira quants caramels! Aquest és de cafè! —va intentar distreure-la la mare de l’Anna. —El més probable és que es digui Mamadu. La Bea va riure. —Es diu Paul. —El coneixes? —Sip. Tr...

Una llengua

Imatge
    Vet aquí una llengua com qualsevol altra. Tenia parlants, i una família. Tenia una mare, i molts germans. Germans grans, germans petits a qui va veure néixer i fer-se grans. Aquesta llengua també va créixer; va estendre’s, va viatjar per terres llunyanes. Va donar a llum cançons i llibres. La llengua era feliç. Se sentia realitzada oferint els seus serveis als seus parlants, els seus amics. Ah, que bonic és tenir amics! De vegades, feia intercanvis de paraules amb els seus germans, i fins i tot amb els cosins, o els altres idiomes d’indrets distants. La llengua no recordava com havia estat, però un bon dia, va adonar-se que els seus amics ja no escrivien contes amb ella, sinó amb un del seu germà petit, que havia crescut molt, moltíssim! Com sol passar, de fet. L’enveja va ennegrir-li l’ànima. Els amics que l’havien deixada de banda eren pocs. En tenia molts encara, que cantaven cançons i poemes. A més, ella tenia paraules molt boniques! Però un dia va adonar-se que ...

En Jordi, el drac

Imatge
  La princesa caminava a bon pas en la penombra que li oferia la lluna gairebé plena. Havia deixat el cavall lligat entre els primers arbres del bosc. La bèstia l'hauria espantat. El drac assolava el regne feia mesos. Nobles i cavallers incomptables havien intentat abatre'l en va. Ara li tocava a ella, sotmetre el drac. I ho faria, n'estava completament segura. Tot i això, a mesura que s'acostava a la cova i l'aroma del sofre li feia arrufar el fas, el nerviosisme li regirava l'estómac. Finalment, va arribar a una clariana d'arbres trencats per les anades i vingudes del drac. La princesa va endinsar-se a la cova, a l'interior de la qual lluïa un foc acollidor. Però a l'entrada una branca traïdora va fer-la ensopegar. -Collons! -va renegar la princesa. A més d'estar a punt de fotre's de morros, s'havia punxat amb una espina de la rosa que duia a la mà. -Qui hi ha? -va preguntar una veu greu provinent de l'interior de la co...

Amarga resignació

Imatge
    Soc al jardí de casa, estirada al sol. Em rosteixo lentament, com un pollastre a l'ast. Que és exactament el meu esperit animal aquests dies. Tinc una panxota... Capcinejo a estones, i somiejo que el nadó que creix dintre meu es cou i se solidifica com un ou dur. Recupero la consciència quan l'ou que se'm cou a la panxa en fa saber d'una puntada de peu que encara no s'ha solidificat del tot. I que no li agrada la idea. O així decideixo interpretar-ho. Somric a les abelles i les mosques. Serà el meu fill un digne successor de la seva mare? Tant de bo no ho sigui. Tant de bo les puntades de peu que de vegades em clava no siguin la profecia dels cops que clavarà quan surti de mi i creixi prou per donar guerra. Jo vaig començar a donar guerra ja de ben petita... Quan devia començar? Potser durant la famosa etapa de les enrabiades per les quals passa tota la canalla? Potser durant un d'aquells esclats de violenta emoció vaig descobrir la satisfacció...

Mai deixaràs d'estimar-me

Imatge
     Una paret que havia estat blanca un dia. Subtilment la pols i la brutícia, fosca i llardosa, l'havien conquerit pacientment. La paret va encongir-se sota el cop. Un, dos, tres. La paret tremolava; era testimoni, cega i sorda. El que testimoniés tant era. Al cap i a la fi, no la citarien mai a declarar a judici. Una mà feble va acaronar-la erràticament. I de sobte ja no. Cop. Gotes de pintura roja van esquitxar la paret. La mà hi havia deixat una marca negra i sangonosa, irregular. Violenta. Hi havia moltes més taques de mans ensangonades en aquella paret, o en les seves germanes. Totes quatre recordaven molts cops. S'havien estremit amb els crits. Els plors. Les súpliques. Ara no. Ja només sentien els cops, les parets. I les mans. Les carícies suplicants. L'anhel de rebentar aquella paret i fugir. Lluny de l'amor, lluny dels cops. Un anhel petit, feble com un alè. Però l'amor és fort. L'amor és etern. Ahir t'abraçava, avui t'ofega. Demà, le...

La tragèdia invisible

Imatge
    Un focus rogenc il·lumina el pallasso sota seu. El silenci és dens, expectant. El pallasso avança un parell de passes en direcció al públic. -Senyors, senyores, noietes i noiets, canalla, sigueu benvinguts! Aquesta nit quedarà per sempre en les vostres memòries! El poderós mag Paco us mostrarà meravelles que no havíeu cregut possibles! Obrin bé els ulls, perquè el que veureu no tornareu a presenciar-ho mai més! >>Una voluntària, si us plau.   Els focus sobre el públic van encendre's. Van passar uns instants. Se sentiren uns quants xiuxiuejos i frecs de roba. Finalment va aixecar-se una noia de la segona fila. Era molt rossa, amb unes piguetes a les galtes, rodoneta. Potser una turista. Duia un vestit groc, del tipus que es posen les noies quan van a la platja. Un altre focus rogenc va seguir-la d'ençà del moment que va trepitjar la pista. -Als seus peus... autgh! –el mag va entrebancar-se amb les seves grans sabates de pallasso, anant a petar de nassos als peus ...