Una llengua

 

 

Vet aquí una llengua com qualsevol altra. Tenia parlants, i una família. Tenia una mare, i molts germans. Germans grans, germans petits a qui va veure néixer i fer-se grans. Aquesta llengua també va créixer; va estendre’s, va viatjar per terres llunyanes. Va donar a llum cançons i llibres. La llengua era feliç. Se sentia realitzada oferint els seus serveis als seus parlants, els seus amics. Ah, que bonic és tenir amics! De vegades, feia intercanvis de paraules amb els seus germans, i fins i tot amb els cosins, o els altres idiomes d’indrets distants.

La llengua no recordava com havia estat, però un bon dia, va adonar-se que els seus amics ja no escrivien contes amb ella, sinó amb un del seu germà petit, que havia crescut molt, moltíssim! Com sol passar, de fet. L’enveja va ennegrir-li l’ànima. Els amics que l’havien deixada de banda eren pocs. En tenia molts encara, que cantaven cançons i poemes. A més, ella tenia paraules molt boniques! Però un dia va adonar-se que els seus amics estaven fent servir tot de paraules del seu germà petit en lloc de les seves. La llengua va sentir que li pujava la mosca al nas! Quins amics de pa sucat amb oli tenia! I llavors, encara la van fer més grossa, i ja ni les cartes les escrivien amb ella. La llengua va posar-se molt trista.

Fins que un bon dia, un amic va voler escriure un poema amb ella. La il·lusió va recórrer la seva ànima, però la recança li xiuxiuejava a cau d’orella que no es posés massa contenta; havia après que no podia confiar en els seus amics. Després d’aquell senyor, a la llengua de sobte li van venir molts amics que volien estrènyer la seva amistat amb ella. I van escriure llibres, i diaris i cartes. La llengua estava contenta com un gínjol! Per fi la tornaven a estimar! Per fi la deixaven d’abandonar! Fins i tot va acceptar algunes paraules del seu germà petit que li havien entaforat al sarró com a mostra de bona voluntat. I la llengua tornava a ser feliç.

Però la felicitat no va durar. Aviat es va trobar que uns amics del seu germà havien prohibit la seva existència i feien mal als seus amics quan empraven els seus serveis! I dos cops seguits en un segle! Quins maleducats, per la Moreneta! Això ja havia passat feia temps, però la llengua no s’ho havia pres seriosament; prohibir-la, a ella? La llengua havia rigut. Era antiga i forta. La llengua havia rigut mentre la inquietud l'acaronava. Però ja anaven quatre cops. Ja no li feia gens de gràcia.

I llavors, quan res podia empitjorar, bam!, quasi tots els seus amics del nord van triar matar-la. No era que no volguessin jugar amb ella, no, era molt més dolorós: van triar matar-la. Van triar no presentar-la als seus fills.

La llengua va plorar i plorar i plorar... i va encongir-se.

Fins que un dia, els seus amics van tornar a fer-la servir arreu. Els amics del seu germà ja no feien mal als seus amics quan la sentien a les seves goles. La llengua va tornar a somriure, però la seva felicitat era agredolça, perquè el món cada dia era més gran i ella més petita.

Aquest conte té un final incert, perquè la llengua encara és viva, però es fa petita; els seus amics l’abandonen una mica més cada dia, i li barregen les paraules amb les del seu germà, fins que no pot reconèixer-se, tota coberta de trossos que no són seus. La llengua plora, i les seves llàgrimes li fan pensar que és com si fos un iceberg, que es fon en l'oceà del seu germà petit. Cada dia és una mica més petita...