Els reis no sempre venen a casa el dia 5

 

Dedicat als usuaris de Mastodont.cat que em van animar a escriure un conte de Nadal i sortir de la meva zona de confort. Moltes gràcies!

—Mira, tieta, els reis d’Orient!

—Digue'ls-hi hola!

—Mira, tieta, el rei negre!

—Vols dir el rei Baltasar, oi?

—És el mateix —va etzibar-li la cunyada.

La Beatriu va posar els ulls en blanc. Què hi veia el seu germà en aquella noia que de vegades semblava sortida directament de les pregoneses del segle XX?

—Sembla que aquest any sí —El seu germà va deixar anar una rialleta—. Ja era hora, suposo. La diversitat i tot això. Te’n recordes Bea quan el meu amic Oriol va fer de rei negre?

—Però el rei negre es diu Baltasar o es diu Oriol? M’esteu confonent! —va exclamar la petita Anna.

—Mira quants caramels! Aquest és de cafè! —va intentar distreure-la la mare de l’Anna.

—El més probable és que es digui Mamadu.

La Bea va riure.

—Es diu Paul.

—El coneixes?

—Sip. Treballem junts.

La Beatriu estudiava medecina. Era una carrera llarga i a ella no li agradava estar-se de res. Així doncs, amb dinou anys havia agafat una feina en un supermercat dels afores del poble i ja feia vuit anys que estudiava a poc a poc mentre treballava. A començament de curs, havia conegut el Paul, un estudiant francès que venia d’Erasmus i que s’havia buscat una feina per poder-se pagar el curs a l’estranger. Les joies de ser germà gran eren les paraules amb les quals ell ho havia descrit. Els horaris de les classes de tots dos de vegades coincidien, i la Beatriu s’havia ofert a portar-lo en cotxe a la ciutat quan ella havia d'anar-hi. De mica en mica, van fer-se amics.

La Beatriu va posar-se de puntetes per col·locar una caixa de plena de mantegues al capdamunt de la nevera. Collons! Quasi. No hi arribava de ben poc. Derrotada, va intentar baixar la caixa, però una mà fosca va empènyer la capsa cap al seu lloc.

La Beatriu va tombar-se. Davant seu, i dedicant-li un somriure radiant, hi havia el Paul.

—Quins aires de salvador que portes avui, Baltasar. Però si fem el mateix d’alçada —la Beatriu va tornar-li el somriure—. Moltes gràcies pel cop de mà.

—De res. Els baixets ens hem d’ajudar —el Paul va parar la mà perquè ella l’hi piqués.

—Com ha estat l’experiència de pertànyer a la reialesa?

—Molt divertit. És bonic portar màgia a la vida dels nens. A més, és una cosa que sempre m’ha agradat. De nen volia ser un mag!

—Jo de nena volia ser una bruixa i maleïa tothom que no em queia bé.

—Espero caure’t bé, doncs!

—Paul, qualsevol diria que m’estàs tirant la canya.

—I picaràs o no? —va preguntar el noi amb veu sobtadament seriosa.

A la Beatriu se li va accelerar el cor.

—Potser. Vols que piqui?

—M’agradaria molt.

Van mirar-se als ulls.

—Ep, vosaltres dos, necessitem reforços a caixa! —va cridar-los una companya.

La Beatriu va sortir del supermercat. Portava tot el torn nerviosa. No havia tingut temps de parlar amb el Paul, i ell havia acabat el seu torn feia un parell d’hores. Els seus pensaments giraven en espiral. Vull o no vull? De bon principi hi havia hagut bona conexió entre ells i havien caigut algunes bromes insinuants, però la Beatriu no se les havia pres seriosament.

Quan va arribar a casa, finalment va invocar el coratge de mirar el mòbil. El Paul li havia enviat un àudio.

—Hola, Bea. T’envio aquest àudio per disculpar-me. El lloc de feina no és el millor per treure certs temes... i... en fi. Si vols que sigui una broma, es queda en una broma. Si vols que no sigui una broma, doncs llavors no és una broma. Qualsevol cosa fem un cafè quan vulguis.

La Bea va començar a escriure. Va parar. Va tornar a començar. Finalment, va enviar-li un simple: vols venir a casa meva?

Quan? —va respondre el Paul a l’instant.

Ara.

D’acord. Vinc.

La Beatriu va fregar a correcuita els plats abandonats a la pica, va llençar la brossa acumulada a la tauleta de davant el sofà, va passar-hi la baieta, va canviar els llençols, va dutxar-se, va posar-se una combinació de puntes vermelles, i s’estava eixugant els cabells quan va sonar la notificació i la pantalla del mòbil va il·luminar-se.

Sóc a baix.

La Beatriu va sortir mig corrent del lavabo, la tovallola en una mà, el pintallavis en l’altra. Va obrir la porta del carrer al Paul i va pintar-se els llavis al mirall del rebedor.

Va sentir un parell de copets a la porta. La Beatriu va obrir-la.

—Sóc el repartidor de tortells a domicili —va fer conya el Paul entrant—. On el deixo?

—A la tauleta de davant el sofà. Moltes gràcies, no calia.

—És per si em trenques el cor. Així tindré alguna cosa dolça per fer-me passar la pena.

La Beatriu va riure-li la gràcia.

—Vols alguna cosa? Tinc camamilla, menta poliol...

—Poliol —va acceptar el Paul en to distret.

Efectivament. Com tothom que entrava per primer cop a casa seva, el Paul estava mirant la pintura. La pintura havia estat un regal del primer amor de la Beatriu, a partir d’una foto que s’havien fet. Era una pintura quasi a mida real de dos cossos femenins —els cossos d’elles— abraçats. Nus. El cos d’ella, lleugerament morè i amb marques de biquini, els cabells fins a la cintura, foscos, ondulats. El cos de la pintora, la propietària del primer cos que havia estimat; la pell blanca com la neu, els cabells una cascada glaçada.

—Va ser un regal.

—El què?

—El quadre.

—Com sabies que l'estava mirant?

—Tothom ho fa.

La Beatriu va refugiar-se darrere la barra que separava la cuina de la resta del menjador. Va posar aigua al bullidor i va engegar-lo. El Paul va recolzar els colzes al marbre de la barra. Duia una samarreta ajustada de color crema que li ressaltava cada múscul dels braços forts.

—No van ser un regal.

—El què?

—Aquests —el noi va donar-se un parell de copets als bíceps amb un dit—. Me’ls he suat.

La Beatriu va sentir que s’enrojolava. L’havia pescat menjant-se’l amb els ulls. Va girar-se per agafar els gots i perquè no li veiés la vermellor de les galtes.

—Deixa’m endevinar; una mesura dissuasiva contra els abusananos de la teva més tendra infantesa que encara et provoquen malsons? —la Beatriu va intentar que la seva veu sonés suau i seriosa.

—Efectivament —només un parell de cops, el Paul havia mencionat que el seu gust per la literatura, i la literatura romàntica en particular, essent un noi menut, l’havien fet desgraciadament popular per la befa.

La Beatriu va oferir-li el got d’infusió i va indicar-li amb un gest que seguessin al sofà.

—Quan... d’ençà de quan t’agrado?

—No ho sé. Ha anat passant de mica en mica. Com una mosca a la teva teranyina.

—M’estàs dient que sóc peluda i verinosa?

Tots dos van esclatar a riure.

—Em trencaràs el cor? —va preguntar el Paul en veu baixa.

Van mirar-se als ulls. Intensament. La Beatriu, nerviosa, va fer un glop d’infusió, i va gemegar.

—Estàs bé?

—M’he cremat.

—Ai, ai, ai.

Sense saber ben bé què dir, la noia va agafar la mà del Paul. Ell li va estrènyer, i un somriure enorme li va estirar provocar arruguetes al voltant dels ulls.

—No vull, la veritat. Ets un bon amic. Suposo que podríem veure si podríem ser grans... el que vulguis que siguem. Què vols que siguem?

—No ho sé. Ja ho anirem descobrint, suposo. El que vulguem.

La Beatriu va deixar la seva tassa a la tauleta, i sense deixar-li temps per fugir, va enfilar-se a la falda del Paul.

—Woa! Tranquil·litat, senyora!

Ella li va agafar la cara amb suavitat, donant-li temps a rebutjar-la, mentre ella acostava els seus llavis als d’ell. Van fer-se un petó suau. Després un altre, més llarg. Més profund. I després un altre, i un altre i un altre, fins que van tenir la roba rebregada i les galtes vermelles.

—Tens gana? —va preguntar-li la Beatriu una mica sense alè.

—Gana de menjar o gana de tu?

—Gana de menjar. Gana de mi ja sé que en tens.

—Podria menjar, suposo.

La Beatriu va aixecar-se, va anar a darrere la barra i va agafar un ganivet. Darrere seu, el Paul va emetre un soroll de queixa que la va fer somriure.

—Que tens pressa?

—Suposo que la resposta correcta és no?

—Suposes malament; no hi ha resposta correcta —la Beatriu va seure al costat del Paul.

—M’ho hauria d’haver imaginat.

—Quin tros vol sa majestat el Rei d’Orient Baltasar? —va preguntar la noia tallant el tortell a trossos.

—A tu —va respondre ell fent-li un petó al coll—. I els reis han passat. Les festes s’han acabat. Ara torno a ser el Paul.

—Té el teu tros Baltasar, para la mà.

El Paul va riure, derrotat.

Mentre xerraven i feien broma, les cames d’ella sobre les d’ell, van menjar-se el tortell sencer.

—Merda. M’ha tocat la fava! —va queixar-se la Beatriu.

—És el teu càstig diví per dir-me Baltasar constantment —va declarar el Paul amb veu triomfal—. A mi m'ha tocat el rei.

—Veus! Veus com ets el Baltasar? —va tornar-s’hi ella posant-li la corona al cap i fent-li un petó.