En la foscor fosca ella se'n fot de tots
Nota de l'autora:
Aquest relat inclou alguns diàlegs escrits segons la proposta ortogràfica d'EPA (Er Pinçipito Andalûh)
per a l'escriptura de l'andalús parlat (necessari, per exemple, a
l'hora d'escriure teatre). Jo he fet ús d'aquesta ortografia com a
homenatge al gran nombre de persones de procedència andalusa que van
establir-se a la comarca. La proposta ortogràfica d'EPA és molt
intuïtiva, però recomano llegir breument com funciona al següent enllaç
abans de llegir.
com llegir l'andalûh
L'Antonio
roncava davant la tele. A la seva edat, i després de tota una vida de
pencar de valent, es mereixia el descans. Tenia ja més de vuitanta anys.
El Ramon va veure l'asfalt a tocar. Dolor...
La
Neus va veure una fulla que voleiava en el vent a través de la
finestra. Va somriure lànguidament. La infermera va entrar a l'habitació
per administrar-li una nova dosi de morfina.
El Mohamed premia la ferida a la cuixa. El maleït panchito li havia clavat una ganivetada a la cama i ara no podia aixecar-se. I si trucava a emergències, acabaria a la presó...
...
I llavors va arribar la foscor. Per a tots ells. O ells van arribar a
la foscor... I aquella foscor era una foscor fosca, densa i enganxifosa.
L'un rere l'altre, en moments no gaire llunyes en el temps ni en
l'espai, van mirar al seu voltant van girar sobre ells mateixos, i van
començar a avançar cap enlloc. Després d'un temps que se'ls va fer etern
a tots, però que va ser més llarg per als uns que per als altres, el
Mohamed, a qui l'actual "feina" i els seus riscos havien esmolat els
sentits, li va semblar sentir alguna cosa. Després d'un instant de dubte
va decidir anar cap allà. N'estava segur; aquell soroll era una
respiració. Li va semblar veure quelcom que es movia.
Un Braç,
una mà, un home d'uns trenta anys. Cabells curts, excepte per unes
quantes rastes que li queien per darrere les orelles, rebentades amb una
munió d'arracades i dilatacions. La camisa de lli de coloraines li
penjava rebregada per sobre dels texans estripats. En veure el Mohamed,
l'home va fer un salt enrere, espantat.
-Aaah... -va fer, com si volgués dir alguna cosa, però no sabés què.
-¿Tú también muerrto? –va preguntar el Mohamed amb el seu millor castellà, que era encara molt millorable.
-¿Muerto?
Sí home, i què més? Jo només m'he equivocat de carrer! És que vaig una
mica col·locat –va passar-se la mà amb un símbol de la pau tatuat per la
cara.
-Esto no es calle–va fer-li notar l'altre-. Yo estoy muerrto. Tú estás muerrto.
-¿Y ellos están muertos, no? –va continuar el Ramon pronunciant la doble ela d'ellos a la catalana.
-Único qui no entiendo is porqui's negro aquí. Pero no muy negro. ¿Cómu is qui no
estoy en Jannà? ¿Dónde están las mujeres? ¿Y cumida? ¿Galletas?
-Mira, nano, jo no sé què collons t'empatolles, però allà en tens una, de dona.
El Mohamed va girar-se, y va veure que l'ellos también están muertos del català no havia estat una mofa, sinó una pregunta sincera.
La
Neus ajudava com podia l'Antonio a avançar, però l'home havia criat una
senyora panxa després de jubilar-se. L'havia trobat en la penombra, que
primerament havia cregut que era foscor -però s'havia vist a ella
mateixa
tota l'estona. La foscor era la suma de penombra superposada-,
ranquejant, sense poder caminar endavant, i sense poder seure a terra
perquè els ossos ja no li ho permetien. Li recordava al seu pare. De
fet, el més probable era que el fos. La morfina li provocava
al·lucinacions d'allò més estrambòtiques. Com ara aquella del dinosaure.
Segurament, en realitat era ajaguda al llit de l'hospital, sedada, amb
els ulls preocupats del seu pare sobre seu. No li havien dit, i ella no
havia preguntat per estalviar-los el tràngol d'haver-li-ho de dir a la
cara que s'estava morint. Que el mal dolent se l'estava menjant per
dintre i ben aviat la devoraria.
Poc després que recollís
l'Antonio, la Neus va sentir veus d'home, i va informar-ne el company,
l'oïda del qual no era tan fina com havia estat. L'Antonio va dir-li que
anessin cap a les veus. La Neus no les tenia totes: ja tenia quaranta
anys, però abans del càncer havia estat força atractiva, i havia viscut
més d'una i de dues situacions tenses amb homes com per estar
tranquil·la. Però, què més podien fer si no? Això és una il·lusió –va
recordar-se quan els dos desconeguts començaven a ser distingibles en la
penombra.
-No esa mujerr –va respondre el marroquí.
La dona en qüestió era calba com un ou i estava pàl·lida i demacrada com un fantasma.
-Guita! Finalment una morta que sembla morta de debò! –va exclamar el Ramon a tall de salutació.
-Molt
graciós –va contestar la dona amb tota la fila que qui no troba re
graciós-. Em sap greu, però encara no. Aviat, això sí...
-Ell diu que estem morts. Jo estic segur que només estic col·locadíssim i sou una al·lucinació. I tu?
-Jo també estic col·locada fins a les celles de morfina.
-Er árabe tiene raçón.
-Árrabi no. Marruquí.
-¡Eço êh mu largo, quiyo! ¡Lo que yo no entiendo êh qué ago en er infiênno en compañía de infielê y pecadorê!
-Cómu dicis? ¿Infiel? ¡Infiel tú!
-Em
sap molt de greu ser la que us informi d'això, però l'infern no
existeix. El cel menys encara, i de Déu no cal ni parlar-ne. Per això sé
que el càncer encara no m'ha derrotat. Quan sigui morta, morta seré. Ja
no tindré consciència. No existeix la vida després de la mort.
-I això tu com ho saps, eh? Som energia. L'energia no mor, només es transforma –va contradir-la el Ramon.
-I ara em diràs que creus en la reencarnació i en les vides passades, oi? –va etzibar-li la dona amb ironia.
El Ramon va encongir-se d'espatlles. Va adonar-se que, a la seva manera fantasmal i mancada de cabellera, la dona era bonica.
-Així
que has mort de càncer, oi? Les meves condolences –va burxar-la-. No
pateixis, aviat reencarnarem. Suposo que som a la sala d'espera... de
quina Jana parlaves abans? –va preguntar girant-se cap al marroquí.
-Jannà. Il lugar nosotros vamos después di morrirr. Hay cumida, galletas, pasteles, mujirres guapas. No esta –va assenyalar la dona, que va mirar-lo malament.
-És
que no una no pot deslliurar-se del masclisme ni a dintre del seu propi
cap, no? Doncs així posats, jo també vull un actor porno perquè
m'alegri la vida després de la mort! I no ets tu, noi; per algú que va
queixant-se de l'aspecte d'altri, tu sembles un mussol sense plomes!
-Quiii? –va preguntar el Mohamed completament perdut.
-¡Qué te la pique un poyo, quiyo! –va traduir l'Antonio-. La berdá iha yo tampoco te e entendío der tó, pero mâh que er árabe çí.
El
Ramon i la Neus van fer alhora gest de fastig que un bon català
catalanista de soca-rel fa quan fins i tot l'immigrant que fa seixanta
anys que viu a Catalunya no entén una frase bàsica en català.
-Escolta,
actor porno no ho soc pas, però si vols que t'alegri la vida entre
vides, jo encantat –la calba desagraïda va mirar-lo de cap a peus amb un
gest de fastig.
-Els hippies okupes no són el meu tipus.
-¿Padre nuêttro que êttâh en lô çielô, qué e exo yo pa acabâh en er infiênno?
-Ser infiel –va aventurar el Mohamed.
-Sant tornem-hi, que no ha estat res... –va mastegar la Neus entre dents tot posant els ulls en blanc.
-Er infiêh erê tú, y çi êttoy en er infiênno êh porque a abío un errôh. Boçotrô que çoî hóbenê irô pa ayá dâh una buerta y a bêh çi encontráî argien. Digo yo que argien tiene que arreglâh êtto y mandarme ar çielo de una bêh. Que quiero bêh ya a mi primera muhêh, que açe muxo que no la beo.
-Li fem cas? –va preguntar el Ramon.
-Vosaltres sí. Jo m'he de quedar a aguantar-lo.
-Tu
i jo anem a buscar més gent –va informar el Ramon al Mohamed, intuint
que al jove li calia una estructura més curta i senzilla.
Al cap d'una estona van trobar una petita llibreta a terra, que, òbviament, també era fosc. Un
parell de metres més enllà es retallava clarament la silueta d'una dona
jova feta una bola en una butaca. Semblava estar profundament
concentrada en alguna cosa que tenia a la falda i que ells no podien
veure.
Van decidir tornar amb la dona i el vell per senyes després d'uns minuts de confusió.
-Al final hem trobat la dona dels teus somnis –va comentar el Ramon mentre voltaven perduts en la foscor fosca.
-¡Ya era ora, qué çe me êttán carçificando lâ rodiyâ!
El
Ramon va parlar-los de la noia i molt, molt lentament, van anar cap
allà. Obviarem els temps que van trigar a tornar-la a trobar.
Van
acostar-se-li per darrere la butaca, i van descobrir què era el que la
mantenia tan absorta: escrivia compulsivament en una llibreta el
següent:
-Hola? -va preguntar la Neus fent la volta a la butaca per quedar cara a cara amb l'altra dona.
-Escric les vostres vides entre la vida i la mort –va contestar de viva veu i escriure alhora.
El
Ramon va saltar enrere, garratibat. La dona va riure, i aleshores va
escriure I llavors la foscor fosca va tancar-se sobre les seves
consciències i van deixar d'existir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada